Al
nostre territori, la gestió dels habitatges en Sòl No Urbanitzable s'ha
convertit en una carrera d'obstacles on, paradoxalment, la meta —protegir el
medi ambient— sembla cada vegada més llunyana a causa de la mateixa rigidesa de
la normativa. Com a enginyer urbanista que tracta diàriament amb propietaris
disposats a regularitzar la seua situació, assistisc amb frustració a un
escenari on la burocràcia impedeix solucionar el problema real principal: la
contaminació dels nostres aqüífers.
Per a
comprendre el bloqueig actual, cal explicar a la ciutadania una regla tècnica
que s'ha convertit en un mur insalvable: la densitat de 3 habitatges per
hectàrea. La legislació de Minimització d'Impactes Territorials (així s’anomena
el procediment legal de regularització d’habitatges) utilitza aquesta xifra
màgica per a dividir les solucions en dos camins molt diferents:
(1) Si
la densitat és inferior a 3 habitatges per hectàrea, l'administració entén que
estem davant un entorn rural dispers. En aquest cas, es permet la
"Minimització Individual" (DSI, Declaració de Situació
Individualitzada). És el camí àgil: el propietari instal·la una depuradora
individual moderna, i algunes altres millores que s’exigeixen, regularitza el
seu habitatge i el problema ambiental desapareix.
(2) No
obstant això, si la densitat és superior a eixos 3 habitatges per hectàrea, la
llei assumeix que existeix un nucli consolidat i prohibeix les solucions
individuals. Obliga, en canvi, a tramitar un Pla Especial de Minimització
d’Impactes (PEMIT) per a dotar a tota la zona de clavegueram i depuració
col·lectiva. Sobre el paper, la lògica és impecable: on hi ha molta gent,
millor una solució conjunta. Però la realitat urbanística és molt més tossuda
que el paper.
Ens
trobem amb milers d'habitatges en situacions límit, zones on la densitat supera
lleugerament eixe llindar. La llei obliga a realitzar un PEMIT, però la
pràctica ens demostra que aquests plans especials són operacions d'una
complexitat tècnica, econòmica i de gestió veïnal tan elevada que, en la
majoria dels casos, resulten inviables i mai arriben a iniciar-se.
Ací és
on naix la paradoxa i el drama ambiental. Tenim clients responsables que
acudeixen al nostre despatx volent invertir els seus estalvis en sistemes de
depuració d'última generació per a deixar d'abocar aigües residuals al terreny
(els "pous cecs" i “fosses sèptiques” que argumenten que tenen alguns
no funcionen o no funcionen correctament). Volen fer les coses bé. No obstant
això, l’administració, lligada per la literalitat de la norma, es veu obligada
a denegar la llicència individual, cosa que per altra banda entenem
perfectament.
L'argument
administratiu és: "No pot instal·lar la seua depuradora individual perquè
la densitat exigeix un pla col·lectiu". La conseqüència real és: "Com
que no existeix ni existirà eixe pla col·lectiu a curt termini, ha de continuar
contaminant fins que es porte a terme el pla especial".
S'està
impedint allò bo (una depuració individual immediata) per esperar allò perfecte
(una xarxa col·lectiva futura i incerta). Mentre l'administració espera eixe
pla ideal que no arriba, els habitatges continuen habitats —doncs no es poden
demoldre perquè el termini que tenia l’administració per a demoldre ja ha
caducat— i les aigües brutes continuen filtrant-se al subsol dia rere dia.
És
urgent que des de la Conselleria de Medi Ambient i l'Administració Local
s'establisca un criteri interpretatiu o una instrucció tècnica que desbloquege
aquestes situacions. S'ha de permetre als tècnics municipals autoritzar la
minimització individual en aquests àmbits de densitat mitjana, encara que siga
de manera transitòria o condicionada a una futura connexió si la xarxa pública
arribara a executar-se.
L'urbanisme
ha de ser una eina per a solucionar problemes reals, no per a cronificar-los en
un bucle de papers. Si un ciutadà vol deixar de contaminar hui, l'administració
no pot ser qui li ho impedisca basant-se en una estadística de densitat. El
medi ambient no entén de burocràcia, però sí que entén d'abocaments, i és la
nostra responsabilitat tècnica i moral detindre'ls ja.
Enginyer
urbanista i exalcalde de Tavernes de la Valldigna
