AEMET decreta nivell taronja en la zona litoral valenciana (afecta per tant a la Valldigna) per fortes pluges i alguna tempesta

 

AEMET ha decretat per a demà dijous, diada del 9 d'octubre, l'alerta taronja tot el dia, de les 00.00 hores fins a les 23,59 hores per pluges fortes i una previsió d'acumular en alguns punts 100 litres en 12 hores, però 40 litres en una hora. El vent bufarà de gregal (NE) i de llevant (E), i com és habitual en aquesta situació els ruixats més forts es concentraran a la façana marítima.

Tot com a conseqüència de la DANA Alice, la primera depressió d’alt impacte batejada per AEMET que es preveu arribe demà amb el màxim grau i pluja intensa, algunes tempestes, i afectarà el litoral de València i Alacant.

Les previsions no són massa favorables per aquests dies pròxims, perquè AEMET informa que la situació d’inestabilitat atmosfèrica s’allargarà fins diumenge, amb demà dijous i divendres com a pitjors dies. L'aigua ens acompanyarà el 9 d’Octubre i el 12 d’octubre vindrà marcat per cels grisos i pluges generals, però més intenses al tram litoral entre la Safor, la Marina Alta i les Pitiüses.

Per la seua banda, i tal com ja hem publicat, el Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat Valenciana ha fet públic un avís especial amb els consells d’extremar la vigilància i evitar desplaçaments innecessaris a zones inundables. També recomana d’estar atents a les actualitzacions dels avisos meteorològics i de seguir els canals oficials d’informació. 

La celebració del "9 D'OCTUBRE, DIA DEL PAÍS VALENCIÀ" a través del temps fins a l'aprovació de l'Estatut

 

El 28 de setembre del 1238, l’emir de València Abū Jumayl Zayyān es va rendir a l’exercit de Jaume I. L’endemà 29 de setembre, dia de sant Miquel,  es podia vore el penó del rei, quatre barres sense blau, hissat i onejant a la torre de «cap a la mar» de la muralla de València com senyal de rendició.

El dia 8 d’octubre de 1238,  Jaume I era al campament de la Russafa, i veia com el darrer emir, Abū Jumayl Zayyān, abandonava la ciutat. El rei, a canvi del lliurament sense lluita,  va atorgar-los 10 dies per marxar amb les seues pertinences. Tot just marxar, l’endemà 9 d’octubre, Jaume I amb el seu exèrcit va entrar a la ciutat.  Era el dia de Sant Dionís, i Jaume I convertia la mesquita,  una meravella arquitectònica construïda sota la direcció del mestre d’obres ‘Abd Al·lāh ibn Sa‘īd, en església perquè esdevingués catedral sota l’advocació de Santa Maria.

 

Penó de la Conquesta hissats pels musulmans de València en senyal de rendició a Jaume I

I se n’anaren els àrabs i vingueren catalans i menys aragonesos, però allò de fundar tot seguit un nou regne res de res. Va ser amb el temps quan va quallar allò de regne, però no va ser el 9 d’octubre. Durant molt de temps, els d’Aragó pretenien annexionar València al seu regne, però els catalans majoritaris s’hi negaren. Algunes ciutats reials es regiren pels costums catalans i altres pels aragonesos,  i la solució va ser donar uns  furs nous, primer a València ciutat, que a poc a poc anaren fent seus les viles reials, fins i tot les que es regien pel fur d’Aragó, moltes en l’actual província de Castelló, fins a crear un regne amb furs propis.

No va ser cosa d’un dia, i van haver intents de canviar la cosa, i així arribem a les corts de Sogorb-València del 1401-1403 i amb el rei Martí I «l’Humà», quan encara el justícia d’Aragó va pretendre estendre la seua jurisdicció sobre València però... la cosa no va canviar.

I el temps passa per a tots. Ja feia un centenar d’anys que la mesquita s’havia convertit en església,  per diversos problemes sanitaris la gent passava fam i calia fer alguna cosa. El Consell de la ciutat, en 1338, va tindre la idea de fer una processó per aplacar la ira divina  i alhora servirà per celebrar la incorporació de València a la cristiandat per la “misericòrdia de Déu”.

Abans el cronista Ramon Muntaner, havia demanat una celebració a València en homenatge a Jaume I: “Per què suplicaria a mon senyor lo rei d’Aragó que fos gràcia e de mercè sua que ordonen ab los prohòmens de la ciutat de València, que el dia de Sent Miquel tots anys se faés professó general en València per ànima del dit senyor rei Jaume I”.

Muntaner volia un homenatge a Jaume I el 29 de setembre, quan per primera vegada va onejar la senyera sobre València (el Penó de la Conquesta), però els que manaven a València en 1338 preferiren la data del 9 d’octubre. Regnava Pere III el Cerimoniós (o si voleu II en numeració valenciana), les autoritats demanaren permís al rei, aquest accepta, però ell no eixiria a la processó i d’ací la presència de la senyera, en representació del rei, i tot el cerimonial que envolta la seua baixada de la Casa de la Ciutat: la senyera no s’havia d’inclinar perquè representava el rei.

Els jurats i consellers del cap i casal organitzaren una processó des de la catedral fins a l’església de Sant Vicent Màrtir. Hi participaren els bisbes de València i de Sogorb, encarregat del sermó, en perfecte català, i l’ofici litúrgic. València tenia una església valenciana, no espanyolitzada i espanyolitzadora, com tindrem segles més tard.

Així  any rere any fins que Alfons IV, III amb la numeració valenciana i dit el Magnànim, va deixar instituïda la festa per sempre: convocada per un pregó amb recorregut de la processó de la catedral a l’església de Sant Jordi, patró que va ser del Regne fins el segle XVIII, i des d’allà tornava a la catedral. Amb una festa institucionalitzada apareixen elements populars, el costum dels dolços, els piulets i tronadors embolcallats en mocadors, per a regalar a les enamorades. 

 

Figura de Sant Jordi del retaule del Centenar de Sant Jordi (dit també Centenar de la Ploma) València 1400. Actualment està al "Victoria and Albert Museum". Els valencians vam tornar a perdre, ara el retaule d'una institució.

El “9 d’Octubre”  s’incorporà al calendari festiu de la ciutat de València, no de tot el Regne. Oriola a imitació de València en el 1400 instituí el dia 17 de juliol que recorda la conquesta cristiana, amb passeig de senyera inclosa (sense blau).

La processó religiosa era un bon moment perquè els magistrats municipals i els estaments ciutadans exhibiren les millors gales desfilant amb la senyera, quatre barres sense blau. Cal reparar la història dels valencians i reconèixer la simbologia històrica valenciana.

En temps dels Àustries i dels primers Borbons

Si fem un salt en el temps, i ens anem al temps dels Habsburg o Àustria, en 1538 les autoritats valencianes celebraren el tercer centenari de la conquesta de València.  En època foral el “Sermó de la Conquesta” o “Sermó de les Espasades” era pel matí i a la vesprada la processó, encapçalada pels oficis i mestres, amb l’estendard, els membres del Centenar de Sant Jordi (o de la Ploma), la companyia de ballesters i arcabussers del municipi fent sonar els tabals i la senyera reial -sense blau- i la de Sant Jordi. Tot seguit els frares dels ordes mendicants de la ciutat, els capellans locals, el bisbe de Sogorb i l’inquisidor de la ciutat, seguits pel bisbe auxiliar de València, el virrei Ferran d’Aragó, duc de Calàbria i darrere el governador general i el mestre racional, la comitiva municipal, amb el justícia criminal portant la senyera, envoltat pels jurats i els advocats de la ciutat que sostenien els faldons. Després desfilava la noblesa, cavallers i burgesos amb riquesa i al final s’hi el poble. Tot el recorregut engalanat amb flors,  herbes oloroses i atxes.

L’antic Regne va existir fins que el borbó Felip V un 25 d’abril del 1707 va desfer el nostre exèrcit a Almansa. Ens envaïren, cremaren Xàtiva (19 de juny) i el 29 abolits els Furs. El Regne deixà d’existir. Destruït el Regne, el 9 d’Octubre va perdre importància.

Les autoritats del 1738, o siga els valencians borbònics, volgueren festejar 500 anys de l’entrada del rei Jaume a la ciutat i organitzaren un 9 d’Octubre que va ser sense rastre de la tradició foral i sobretot religiós. El capità general, el francès Claude Abraham de Tubières de Grimoard, la màxima autoritat borbònica del Regne, declinà la invitació a participar en la processó, però si que la va autoritzar i els valencians pogueren traure la senyera que, segons consta en la documentació de l’època, era “de tafetán carmesí con las barras de Aragón de gaza de oro sobre cartolina, en cuyo remate tiene una celada coronada y sobre ella un murciélago”. Que estranyes són les fonts històriques: No en parla res de blau. 

La celebració del segle XIX fins al franquisme 

Un nou salt en el temps ens porta al 1838, sisè centenari de la conquesta de València, amb una cerimònia on participaren les autoritats dites “constitucionals”, la Milícia Nacional (ja amb la rojigualda per bandera), música, carros triomfals decorats, gegants i cabuts, etc. En la nova Espanya liberal, això del sisè centenari no anava més enllà del “regionalismo bien entendido”. Ja s’havia partit en províncies el país, es perderen els valors patriòtics del 9 d’Octubre però no els costums populars: les piuletes i tronadors!

 

Estatua de Jaume I al Parterre

 

Cal dir, perquè tindrà molt a vore a tal com es fa l’actual celebració del 9 d’octubre, que per solemnitzar el sisè centenari de la mort de Jaume I, en 1876, a iniciativa de Teodor Llorente se li erigí una estàtua al Parterre, esculpida en bronze pel català de Barcelona, Agapit Vallmitjana i Barbany. L’estàtua, al Parterre, fou inaugurada el 20 de juliol de 1891 i a l’endemà una manifestació cívica vespertina es dirigí des de l’Ajuntament al Parterre per a homenatjar el rei Conqueridor. A la marxa participà la Guàrdia Civil i l’exèrcit espanyol. I es va traure la senyera,  que baixà als sons de l’himne espanyol des del balcó de l’Ajuntament. L’acte havia perdut tot el sentit de l’homenatge al rei fundador. Tot i el valencianisme naixent, l’espanyolisme, des de les institucions, s’apropià de la festa valenciana, que servirà a partir d’aleshores al 9 d’Octubre.

En època de la II República espanyola, la corporació municipal, acompanyada de la banda de música i de la nova senyera amb blau que havia manat fer l’alcalde marquès de Sotelo (1927-1930), dipositava cada 9 d’Octubre corones de flors al Parterre. Així i tot, les autoritats republicanes, tan espanyoles, arribaren a prohibir el 9 d’Octubre de 1934.

 

El franquisme treia en processó el Penó de la Conquesta

Després la guerra civil, i des de 1943, l’Ajuntament de València celebrava el 9 d’Octubre com a festa local, i els franquistes aprofitaren per a honorar la División Azul (1953) i altres actes fins convertir-se en una manifestació d’homenatge al règim (1975). Realment el franquisme convertí el 9 d’Octubre en un dia d’exaltació nacional-catòlica però, ja mort el dictador, la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (sí del País Valencià) el setembre del 1976 proposà que la festa local de la ciutat passara a ser Dia Nacional del País Valencià. A l’any següent, el Plenari de Parlamentaris del País Valencià acceptà la proposta i es convertí en la festa autonòmica  que ara tenim.

El 9 d'Octubre durant els primers anys de la democràcia 

La celebració dels 9 d'Octubre del 1977 ençà ha estat plena de problemes. S'assenyala eixa data del 1977 com la del naixement del "blaverisme" amb els primers insults als parlamentaris Francesc de Paula Burguera i  Emèrit Bono. Tres dies abans havien atemptat contra Miquel Grau a Alacant, i mesos després es va atemptar amb una bomba la impremta de la revista "Valencia Semanal". 

 

Josep Lluís Albinyana,president preautonòmic del Consell en la dècada dels 1970. De fermes conviccions valencianistes, hagués estat un gran president, però va ser abandonat pel seu partit, el PSOE.

 

A partir d'ací, i amb les actuacions de l'extrema dreta, la intoxicació de publicacions com Las Provincias i amb una UCD cada dia més en contra de tot allò que fos reivindicació valenciana, arribem al 9 d’Octubre del 1978: El president preautonòmic, Josep-Lluís Albinayana, del PSOE, era interromput en el discurs institucional per insults de l’extrema dreta; a l’Aplec del País Valencià que se celebrava a la plaça de bous i amb una assistència sobre 30.000 persones esclatava una bomba als lavabos, la llibreria Tres i Quatre  era atacada amb còctels molotov i centenars de persones assaltaven el Palau de la Generalitat per a retirar la bandera del Consell preautonòmic, amb l'emblema del Consell enmig, i que consideraven catalanista.

L’any següent, 1979,  el 9 d'octubre va ser més violent: l'alcalde de València Ricard Pérez Casado i el president de la Diputació, Manuel Girona, eren agredit  per militants del blaverisme, que colpejaren altres regidors en la processó cívica. L'exalcalde franquista Miguel Ramón Izquierdo, referent de l’extrema dreta a València, celebrava la crema d’una senyera al balcó de l’Ajuntament. 

Cal parlar, abans de res, del seguit de fets que determinarien la violència de la Diada: no feia un any que s’havia aprovat la Constitució espanyola, i el mes d’abril d’aquell 1979 Josep-Lluís Albinyana havia dimitit com a president: abandonat pel PSOE s'havia quedat sol, defensant una autonomia de màxims, com la de Catalunya, Galícia o el País Basc davant un PSOE (ja fusionat amb el PSPV), que cedia i acceptava el gir centralista promogut des de Madrid i assumia el marc simbòlic del blaverisme per a tot el País Valencià.

 

Una imatge de la manifestació del 9 d'octubre del 1977

 

Va ser el temps del pacte a Madrid entre la UCD d’Abril Martorell i el PSOE d’Alfonso Guerra, on desmuntaren tot l'esperit reivindicatiu per una veritable autonomia que era el que volíem els valencians i valencianes, com queda dit i demostrat en la gran manifestació de 800.000 persones el 9 d'octubre del 1977. El pacte PSOE-UCD, va blocar l'accés del País Valencià a una autonomia de primera. Va ser com una estratègia de colp d'estat, una primera aplicació de l'article 155 de la la recent nascuda Constitució.

Al  final la valenciana va ser una autonomia per la via de l'article 143, no del 151, que era de les màximes competències, i va resultar un "estatutet" descafeïnat on s'adoptava l’Himne de l’exposició com a himne oficial, l’oficialització de la bandera amb la franja blava de la ciutat de València per a tota l'autonomia, acceptar la "llengua valenciana" i canviar el nom del nostre territori a "comunitat" (no sabem si de regants, d'un edifici de pisos...)

A partir d'ací la història és massa coneguda. Bona diada del 9'Octubre,  Dia del País Valencià.

NOTA: Llibres de consulta per conéixer més, i saber el perquè som una autonomia de segona fila, no se'ns ha reconegut mai que som una "nacionalitat història" i les causes, sempre en clau de Madrid.

 L’anticatalanisme al País Valencià: identitat i reproducció social del blaverisme, de Vicent Flor.

La violencia política en la Transición valenciana (1975-1982) de l’historiador Borja Ribera.

Avís especial del Centre de Coordinació d'Emergències per pluges intenses i fortes tempestes per la DANA Alice

 

Comunicat complet  publicat aquesta vesprada el Centre de Coordinació d'Emergències, especial per pluges intenses i fortes tempestes per la DANA Alice 

 

La inauguració avui del Centre d'Acollida d'Animals fa realitat un projecte que va iniciar i impulsar Compromís en la passada legislatura

 

Avui s'ha inaugurat el Centre d'Acollida d'Animals de Tavernes, el primer que gestiona el Consorci de la Ribera i les mancomunitats de la Ribera Alta, la Ribera Baixa i la Safor. La inauguració, com ens ha ha recordat el regidor Josep Llácer, de Compromís, "fa realitat el projecte impulsat per Compromís Tavernes al llarg de la passada legislatura, quan   la regidora de Benestar Animal, Mònica Palomares, i jo mateix com a regidor d'Obres Públiques, vam iniciar les primeres gestions l'any 2019 amb el Consorci Ribera-Valldigna, al qual pertany Tavernes, per iniciar el projecte que va tindre de seguida un ample recolzament". 

Així Tavernes va cedir el terreny i va tramitar tota la documentació urbanística així com les condicions legals i tràmits administratius per a poder cedir al Consorci la parcel·la municipal de 3.035 m2 situada en el polígon del Golfo, tasca que va dur a cap des d'urbanisme LLacer.   

Cal dir que nicialment s'havia de construir un centre només a Tavernes, però al projecte es va sumar la Mancomunitat de la Safor, i es va decidir construir-ne un segon a l'Alcúdia, amb un servei totalment mancomunat entre les dues entitats. Tavernes atendrà majorment a la Safor-Valldigna i l'Alcudia a les comarques de la Ribera.

A l'acte d'inauguració convocat pel Consorci de la Ribera han assistit representants de les 3 Mancomunitats i alcaldes i regidors dels 61 municipis que s'han adherit al servei mancomunat, entre les quals hi havia molts de Compromís. 

Entre les autoritats presents hi havia també el President del Consorci de la Ribera, Josep Mur Díaz-Hellín; la presidenta de la Mancomunitat de la Ribera Alta, Paqui Momparler Orta i el president de la Mancomunitat de la Safor, Voro Femenia, que ha criticat la falta de recolzament de les institucions superiors, cas de la Generalitat, de la qual ha dit que posen les normes i les lleis, però no posen mai els diners, que han eixit de les caixes municipals dels ajuntaments implicats.  

 

Vista general del CAA

 

 

Les dades del Centre d'Acollida de Tavernes 

 

 El Centre d'Acollida d'Animals Abandonats és un edifici de nova planta que s'ha construït sobre un solar de 3.035 m2 del Polígon el Golfo,  com hem dit cedit per l'Ajuntament de Tavernes a les mancomunitats, amb una inversió prevista sobre 1'5 milions d'euros i per oferir el servei a uns 200 animals, majorment gossos, tot i que podrà acollir gats,  burros u cavalls.A més, la parcel·la disposa de zones enjardinades, una zona aparcabicis i zona general d'aparcament per a vehicles, a més d'una aula per a desenvolupar tallers i activitats de formació a persones,  grups animalistes i centres educatius.

 

  El refugi de Tavernes, a més de la nostra ciutat, oferirà els serveis  a les següents localitats de la Safor i la Valldigna són: Ador, Alfauir, Almiserà, Almoines, l’Alqueria de la Comtessa, Barx, Bellreguard, Beniarjó, Benifairó de la Valldigna, Beniflà, Benirredrà, Daimús, Guardamar de La Safor, Miramar, Palmera, Potries, Rafelcofer, el Real de Gandia, Villalonga i Ròtova. 

 

AEMET anuncia canvi d'oratge a partir de demà dimecres on dona avís groc a la nostra zona. Empitjorament a partir de dijous

 

AEMET anuncia com a previsió que a partir de demà dimecres s'espera que arribe un episodi de “pluges intenses, persistents i amb tempesta” al Mediterrani. Existeix una certa incertesa sobre l'evolució del temps per a eixos dies, per la qual cosa haurem d'estar pendents de les futures actualitzacions. 

Avui dimarts tindrem estabilitat quasi total a Espanya amb l'anticicló sobre la península, encara que en el sud del País Valencià es poden donar ruixats aïllats. Demà dimecres AEMET ens dona avís groc en la nostra zona per pluges que poden ser de 30 litres en una hora, però el dijous es produirà un canvi de temps “important” amb precipitacions “fortes o localment molt fortes i acumulats de pluja significatius”, sobretot en zones costaneres de l'àrea mediterrània peninsular i Balears, detalla AEMET. 

Aquest episodi important d'inestabilitat començaria el dijous, continuaria el divendres i, encara que amb menor intensitat, podria prolongar-se durant el dissabte. 

Aquestes pluges es produirien per l'avanç d'un tàlveg i la seua combinació amb vents humits de llevant en superfície sobre les regions mediterrànies on poden superar-se els 100 litres. Encara hi ha molta incertesa, i alguns escenaris no descarten que del tàlveg puga despenjar-se una DANA. L'agència recorda que encara existeix “incertesa” sobre l'evolució exacta del fenomen, a l'espera d'analitzar com es comporten els diferents models de predicció en els pròxims dies.

La Coral Marinyén i Cor a Capella de Polinyà oferiren el diumenge, en les dos localitats, un concert dins del programa d'intercanvis musical

 

La "Coral Marinyén" de Tavernes i el "Cor a Capella" de Polinyà de Xúquer foren les protagonistes en ambdues localitats de la "XXIIa Campanya d'Intercanvis Musicals" amb sengles actuacions el mateix dia de les dues formacions corals.

 

 

 

 

Les dues corals oferiren pel mati un excel·lent concert,  al Centre Cultural "Ausiàs March" de la localitat de la Ribera, amb una acústica molt notable i la sala d'audicions plena. A la vesprada-nit repetien actuació  en l'església de Sant Pere, de la nostra ciutat. Les corals oferiren el mateix programa en les dues localitats, una selecta mostra de les cançons que tenen com a repertori i no cal ni dir que foren molt aplaudides pels assistents.

Us oferim el programa amb les interpretacions de cada coral. 

 

 

Us oferim també uns vídeos amb algunes de les peces interpretades: 

 Cor a Capella

 

 

 

 

 

 

 

  

 

 

OPINIÓ: "Josefina Salord Ripoll. L'afany de coneixement compartit" d’Isabel Graña Zapata.

  

Un llibre que em dóna a conèixer  Fina Salord. Una  amiga menorquina, companya del nostre estimat  i veí Àngel Mifsud Ciscar, present al llibre com les seves cendres a Menorca i  Valldigna.  En aquest llibre ens parla de la Valldigna, de nosaltres els valencians en tant que  Fina va ser  comissionada a les Illes de l’any Fuster.  Un llibre que em recorda molt a  George Steiner,  per professor , crític, teòric  de la literatura i especialista en la cultura, podia valdre..., però me´l  recorda per altres tres raons:  per literatura, ensenyament i investigació des del pensament; per la forma clàssica del diàleg amb la doctora en filologia; i per la tercera raó :  que aquesta doctora escriptora i companya, la qual escriu el llibre, ha estat alumna i companya de Fina.

Isabel Graña ens presenta una persona que, tot i tenir proximitat amb ella, notem que sols la coneixíem des dels afores. Sabíem de la seua generositat, la seua bondat, com descriu al text Isabel, però poc de la seua gènesi familiar: una nina que vol ser escriptora que acaba, en la seua maduresa, essent  professora, investigadora i divulgadora amb creativitat per a deixar eines a les noves generacions.  Tot un exemple del saber d’Isabel Graña amb el seu oportú  qüestionari per arribar a l’interior profund de la seua entrevistada. Estructura quasi un text narratiu amb el seu bisturí de diàleg. Amb ell, bisturí precís,  deixa clar al lector un objectiu constant:

L’afany de compartir coneixement d’aquesta reconeguda, premiada, i activa  filòloga menorquina. Un exemple d’investigació com historiadora cultural per acabar essent una gran gestora de l’IME – Institut Menorquí d’Estudis.  Una vida plena, com diria Bertrand Russell, dedicada al pensament, a l’art i a l’amor a la seua terra, per acabar amb el coneixement científic del món.

           Josep Miquel Vidal, director de l’enciclopèdia de Menorca, no gaire amic de lloances, li va dir: “La teua millor obra són els teus alumnes”.  I  Fina afegirà que: “La satisfacció d’una professora  és tenir uns alumnes que s’acaben convertint  en excel·lents investigadors i escriptors, amb qui de vegades compartim feina i sempre amistat”. S’aconsegueix amb el llibre d’Isabel Graña. A qui personalment li done moltes gràcies per aquesta lectura. Fina té qui li escriu i en sap d’escriure. Uneix  l’autora del llibre la seua Badalona, Ciutadella i Tavernes de la Valldigna.

             Ja dintre del llibre  trobem la cita màxima de Fina : “Tota persona té dret d’arribar fins allà on ella vulgui sense que els seus orígens familiars i socials la condicionin”. Aquesta dona de Ciutadella té el desig de ben petita d’esser escriptora. La sort, la seua família molt singular que  estima que estudien els cinc germans. El pare no va poder continuar, la mare destaca per esser emprenedora, ambdós li donaran suport  per a fer estudis universitaris. Però Fina   no deixa un poble petit per anar a un poble gros. Vol estar a Barcelona, com el seu germà major que estudia medicina. A eixa edat, disset anys, vol conèixer-se ella mateixa, estar al millor lloc. Ho conta amb aquesta gradació nietzscheana: “vull veure, vull viure, vull conèixer, vull estimar”. 

             Passarà vint anys a la capital. Molt interesant fins ací  al enumerar totes les lectures que, com un índex formatiu, apareixen al llibre.  Així com les relacions personals que com estudiant, professora, la derivaran cap a la investigació. Sempre Sa Illa present i guardant eixos contactes, com conta, que la porten a les Publicacions de l’Abadia de  Montserrat.   Surt  la importància per a Fina del teatre, de les visites a llibreries,  dels viatges a Londres, Grècia o l’estada a Mèxic, que li han donat la formació necessària per ser qui és.  Tot ho detalla Isabel Graña amb eixe diàleg quasi novel·lat   com si seguira una trama que li demanés que continue amb la següent pregunta.  I continuen amb aquest, “veure, viure i conèixer” que la porta a ser una professora que sap la matèria, que li agrada i vol comunicar-la però, sobretot,  compartir-la amb els alumnes, serà el seu èxit. Isabel Graña ens recorda que els repetia  la cita dèlfica: “arriba a ser la persona que ets” així aconseguia extraure d’ells les seues màximes capacitats.

 

              

Torna a Menorca. No tenia clar que una investigadora fora al mateix temps una bona professora. A l’Institut de Maó es demostrà que sí. En el seu cas la investigació era necessària per contribuir a la democratització lingüística i cultural negada pel franquisme  en concret a Menorca. Es qüestiona per que no  va quallar la Renaixença a Menorca i el tòpic de la pobresa literària a l’illa. Al mateix temps troba que hi havia una bona línia a investigar en la Il·lustració. Es dedica a  Joan Ramis, il·lustrat que viu en una societat més permissiva com l’anglesa al segle XVIII. A Menorca no varen manar els primers Borbons. Dos mons complementaris es troba Fina: l’ensenyament i  la investigació. Acabarà treballant la darrera. Rebrà per aquesta activitat , com està al llibre, molts premis, en els quals Fina sempre  troba un fet col·lectiu. Són fruit d’un equip que l’ajuda i està amb ella. Personalment, i ho sé,  el seu company de Tavernes de la Valldigna, el nostre  estimat amic Àngel Mifsud, filòleg, poeta i historiador que l’acompanyarà a l’ illa fent-la seva. Gràcies a Àngel, Fina mostra la seva estima per la Valldigna. Sempre ha estat  ben rebuda per aportar-nos en el debat  activisme cultural. Àngel ens va deixar massa aviat. Tenia uns bons contactes amb tots els seus amics. Ens ha deixat un llibre, “ La Vall i el temps” i la seva poesia  a  “Illanvers” que guardem com un tresor. Un referent constant per a nosaltres.  

                   Prenen  consciència, com a matrimoni compromès amb la seva Illa, de la necessitat de divulgar. Divulgar com explica Fina:  una  forma d’organitzar el coneixement, posar-lo al servei de les persones al transformar-lo en eines escrites estructurades per arribar a la comprensió de la realitat.   Serà quan treballa a IME  - Institut Menorquí d’Estudis -entra en la secció de llengua i literatura per acabar essent la presidenta del  seu Consell Científic. La divulgació ens assenyala que només la pot fer la persona que domina el tema, per les seves dificultats no tothom  la pot fer. És una manera destacada de comunicar, has de saber a  qui et dirigeixes  per a no enfonsar la tasca. Una part molt important al llibre d’Isabel Graña és aprofundir en aquest concepte.

 Aquesta tasca la continua realitzant Fina Salord des de 2013 amb la gestió d’ aquest  organisme autònom a Menorca. Sobre  aquesta dona especialista en Albert Camus, en  la correspondència Borja Moll i Josep Pla - al seu llibre, Còmplices per la Llengua, que hem llegit amb molta atenció-, acaba dient que els bons gestors són professionals no sols ben preparats  sinó que posen passió en la seva feina. Persones que en tot moment tenen present l’equip amb qui es treballa.  Com es nota a tot el llibre.

Per acabar vull recordar a  nosaltres els valencians que va ser Fina Salord, al 2022,  proclamada pel Govern de les Illes Balears comissionada de l’any Fuster a les Illes. Va intervenir a Sueca i Barcelona dins dels actes d’homenatge.

Personalment, tinc la meua satisfacció  de conèixer molt millor una amiga que, des dels afores, m’ha fet veure com des d’una Illa es pot estudiar  un paisatge humà vàlid  per a tot el món sense perdre’s  en tornar a l’Illa, com Odisseu. Gràcies Isabel Graña per escriure aquest llibre.    

        Jaume Talens, setembre del 25.

Tavernes ha iniciat avui la nova edició 2025/2026 del programa "Tavernes camina"

 

 Un any més la regidoria d'Esports, en col·laboració amb el Centre de Salut de Tavernes, ha iniciat una nova edició de la campanya "Tavernes Camina", un programa dirigit a gent gran i joves majors de 18 anys, que habitualment no tinguen  massa activitat física i que té com a objectiu promoure comportaments saludables mitjançant la pràctica d’activitat física i, alhora, el foment de les relacions socials.

Aquest matí de divendres ha tingut lloc la primera activitat del curs 2025-2026 en la qual hi han participat 60 persones i que ha consistit en una passejada fins a l'ullal Gran, en la zona de " Las Cinco Hermanas" i que ha reunit a tots els participants en l'explanada del Centre de Salut, lloc de l'eixida.

Entre els/les participants  Angeles Ferrero Gimeno, coordinadora d'infermeria del CSI Tavernes i Beatriz Grau Bixquert, infermera del  CSI Tavernes i responsable del grup Camina Tavernes amb l'ajuda del monitor d'Esports Enrique Gascón.

El programa "Tavernes Camina" va ser iniciat l'any 2022 per la regidoria de Sanitat, que dirigia la regidora de Compromís Mònica Palomares, i que ha continuat tots els anys fins a l'actual amb un objectiu ben lloable: la millora de la salut física, mental i social de veïns i veïnes a curt, mig i llarg termini, mitjançant diferents passejos i rutes per camins i rutes saludables de l’entorn natural valler.

Les activitats programades a "Tavernes Camina" s’adapten perfectament a les accions i objectius de "Xarxa Salut", a la qual pertany Tavernes i s'afavoreixen per la circumstància que Tavernes disposa en el seu terme municipals de rutes rutes i sendes que faciliten la pràctica esportiva a l’aire lliure.

 

 Remés