VISUALITZACIONS DE PÀGINES AHIR :1.112
VISUALITZACIONS ELS DARRERS 30 DIES: 28.157
L'equip de la "La Cotorra de la Vall" es reserva el dret a publicar o no els comentaris rebuts si considera que aporten novetats, punts de vista interessants i/o qualsevol dada, fet o circumstància que puga interessar en relació amb la noticia oferida.
Podeu fer ús per qualsevol informació que ens vulgueu donar al nostre correu electrònic:
lacotorradelavall@gmail.com

dimecres, 23 abril de 2014

Avui 23 d'abril, Dia del LLibre... d'Aragó, d'Alcoi...


La Diada de Sant Jordi commemora la mort d'aquest sant, el 23 d'abril de l'any 303. Havia nascut a la Capadòcia (Túrquia actual) en el segle III, fill d’un militar al servei de l’Imperi Romà i, segons la tradició, va ser martiritzat per protegir els cristians. El martiri va ser a Diospolis (Palestina) i va ser canonitzat pel Papa Gelasi I l’any 494. 

A Catalunya és el dia dels enamorats, i el costum tradicional des del segle XV és regalar una rosa vermella a l'estimada. Ja sabem que a València és el dia de Sant Donis (9 d’octubre) el dels enamorats i el costum és regalar a l’estimada “la mocadorà”. Una cosa si que també està clara: el 14 de febrer no és el dia dels enamorats, sinó una còpia dels americans impulsada per "El Corte Inglés" entre tants.

A partir del segle XX va començar a celebrar-se la festa que avui dia s'associa amb Sant Jordi, el Dia del Llibre, i ves per on! va ser l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés, establert a Barcelona i director de l'Editorial Cervantes, qui va proposar a la Cámara Oficial del Libro de Barcelona i al Gremio de Editores y Libreros celebrar la festa per promoure i difondre el llibre a Catalunya. S’hi celebrava el 7 d’octubre. 

El 1929, en plena Exposició Internacional de Barcelona, la iniciativa va arribar a tindre tant èxit que es va canviar la data. El nou “Dia del Llibre” seria el 23 d'abril, que coincidia amb les morts de Miguel de Cervantes i de William Shakespeare el 1616. 

El 15 de novembre de 1995, la Conferència General de la UNESCO va decretar el 23 d'abril com a Dia Internacional del Llibre i del Dret d'Autor, amb la qual cosa una diada del llibre celebrada a Catalunya, iniciada per un llibreter valencià, s’ha escampat per tot arreu del món.

Diada Nacional d'Aragó 

També és el Dia Nacional d’Aragó, eixe territorio que tant desconeixem malgrat que formàrem amb ell (i amb Catalunya i les Illes, a més d’altres territoris mediterranis) la denominada Confederació d’Aragó. La primera relació del sant la trobem l'any 1096, quan la mediació del sant a favor de les forces cristianes va ser decisiva per la victòria a la batalla d'Alcoraz; al setge de la ciutat d'Osca, i que va contribuir a la reconquesta de la ciutat per al regne. 

L’any 1461 les Corts d'Aragó reunides a la ciutat de Calatayud pel rei Joan II el van nomenar patro i es va quedar consagrada la diada als furs aragonesos. Els Decrets de Nova Planta – ja tenim de nou els castellans pel mig- van abolir el patronatge i la diada dins a la constitució de la Diputació General d'Aragó, el 10 d'abril del 1978, quan va ser restituïda, prenent el caràcter de llei aprovada per les Corts d'Aragó el 16 d'abril del 1984. L'adjectiu «Nacional» apareix com a menció a la naturalesa històrica de la diada i es va introduir en la reforma estatutària que les corts ratificaren l'any 2007. 

I festa grossa a Alcoi

Alcoi va ser conquistada als àrabs a mitjan segle XIII per Jaume I i annexionada al Regne de València. Repoblada amb 28 families de cristians, però grups de guerrers àrabs tenien atemorida la regió amb pillatges i atacs a les viles cristianes, cosa que va fer que el rei Jaume I enviara 40 dels seus cavallers a defensar Alcoi. 

El dia 23 d'Abril de 1276 els moros amb el seu capità Al-Azraq (en àrab "el Blau", perquè tenia els ulls blaus) iniciaren el setge a la vila, i mossen Torregrossa durant la missa va encoratjar a les tropes i va invocar l'ajuda al sant d’eixe dia: Sant Jordi. A l'atac, quan tot estaba perdut, va aparèixer un cavaller sobre els merlets del castell en un cavall corcel i una creu en el pit. 
Els musulmans ho van identificar com Walí, guerrer sagrat de la seua religió, i els cristians com Sant Jordi, que damunt amb una fletxa va produir la mort d'Al-Azraq i la derrota dels moros. A partir d'aquell dia els alcoians nomenaren patró a Sant Jordi i des d’aleshores celebren tots els anys una festa en el seu honor. 


Actes a Valencia ciutat 
 
Acció Cultural del País Valencià i moltes entitats que treballen per la llengua i la cultura organitzen a València, a “Octubre Centre de Cultura Contemporània” una festa de celebració de la diada de Sant Jordi. 

A partir de les 19h, escriptors i escriptores participaran en una lectura massiva de textos propis. L'acte té com a lema “La paraula fa el país”, i será en homenatge a Francesc Ferrer Pastor. Ferran Gadea, president de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians, presentarà l'acte, i hi haurà també una actuació del cantautor Feliu Ventura, que celebrarà amb els assistents els seus vint anys a l'escenari. 

Aquesta celebració compta amb la col·laboració i el suport de l'Associació d'Editors del País Valencià, el Gremi d’Editors del País Valencià, el Gremi de Llibrers del País Valencià, la Llibreria 3i4, el PEN Català i el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València. 

L’homenatjat, Francesc Ferrer Pastor (La Font d'en Carròs, 1918 – València, 2000), alumne d'Enric Valor i de Carles Salvador, fou un important lingüista i activista cultural en favor de la recuperació cultural i lingüística del País Valencià, autor d'essencials com Diccionari de la rima (1956), Vocabulari valencià-castellà (1960), Vocabulari castellà-valencià (1967), Lliçons d'ortografia (1973) o Gramàtica valenciana, entre altres, tots ells amb nombroses reedicions, a més de diverses rondalles per als menuts.  -

La depuració de València: A València, el barroc cedeix espai al gòtic, dins dels desitjos de canvi i de canvi de rumb. Potser siga a València on es decidisca el futur polític d'Espanya. CAPITOL II: Situació actual


Segona part de l'article adaptació (per massa extens) d'un original de Enric Juliana publicat a "La Vanguardia".

L'hegemonia del PP ha durat 20 anys. El cicle sembla avui esgotat. Tots els sondejos pronostiquen la pèrdua de la majoria absoluta per part dels populars. Amb tota seguretat. Els seus principals adversari són l'atur i la crisi, la xafogor que tants valencians han sentit en veure la seua terra caricaturitzada com a epicentre del balafiament, i la paorosa pèrdua de confiança de la gent en la política. Explicar la millora de l'economia no és fàcil, ja que la recuperació de l'ocupació serà molt lenta i els polítics avui no són vistos com a bons prescriptores. En aqueix quadre crític, el PP topa amb un problema afegit. Li ha eixit competència en el seu propi camp. UPyD i Ciutadans, intentant atraure algunes de les candidatures municipals independendients sorgides dels conflictes interns en el PP, especialment en la província d'Alacant. I el nou partit Vox, que té en Cristina Seguí la principal referència valenciana. Tres partits devorant restes del centre-dreta a l'interior de la llei d’Hondt. Inquietant escenari per a Gènova. 

El president Fabra, ex alcalde de Castelló, no és barroc i volguera ser reconegut com un prudent depurador. Va a intentar dibuixar ‘línies roges’, apartant de les candidatures electorals als afectats en casos de corrupció. No ho tindrà fàcil, ja que el catàleg és ampli. Un dels majors errors de Fabra segurament haja sigut el tancament de Canal 9. Fabra, pendent del crèdit de la seua experiència de govern en la capital d'Espanya, es va deixar convèncer pel director d'un diari de Madrid que volia governar Espanya des de les seues cinc columnes dominicals. Canal 9 va ser sacrificat en la foguera de les vanitats madrilenyes. Madriterráneo.

El PSOE segueix afeblit després de fer-se flac aquests últims vint anys. Amb el criteri en contra del carrer Ferraz, que no vol sotmetre el lideratge socialista a experiments mediàtics, va aconseguir mobilitzar a 67.000 votants en les primàries, guanyades còmodament per Ximo Puig, un socialista veterà, valencià parlant, ex alcalde de Morella, que en l'últim congrés del PSOE va donar el seu suport a Carme Chacón. El seu handicap principal: aparèixer com a presoner de Compromís i Esquerra Unida abans que comence la partida. En aquest sentit, el resultat de les eleccions europees a València serà important. Si el PSOE es col·locara per davant del PP, podria començar a elaborar, amb certa credibilitat, un discurs de canvi autònom dels seus possibles aliats. El fantasma de el ‘tripartit’ i les batusses de l'esquerra a Andalusia seran la creu de Puig. Ja ho estan sent.

Compromís és la gran novetat de la política valenciana d'aquests últims anys. Coalició del Bloc Nacionalista Valencià amb Iniciativa del Poble Valencià i grups ecologistes, podria definir-se de la següent manera: és un híbrid de CiU, Iniciativa per Catalunya, Equo i la Anova gallega. Mesocràcia, democratisme i radicalisme d'esquerres. El Bloc, amb notable implantació en algunes comarques, té una base electoral amb ressons de les velles classes mitjanes i Iniciativa, personificada en les diputades Mònica Oltra i Mireia Mollà, ha fet cristal·litzar la indignació i la protesta. Oltra simbolitza la descaradura amb el poder establit i els desitjos de ruptura. Nascuda en 1969 a Alemanya, filla d'emigrants, és avui el personatge polític més popular. L'escriptor Ferran Torrent ha traçat el seu perfil en un llibre titulat "Caminaràs entre elefants".

Compromís té pendents unes eleccions primàries i serà difícil que Mònica Oltra no les guanye. Possiblement acabe formant tàndem amb Enric Morera, líder del Bloc, amb un perfil més moderat. Superant el 15% en totes les enquestes, Compromís es col·loca potencialment per sobre d'Esquerra Unida i comença a ser una amenaça per al PSOE. Aquesta nova formació política possiblement siga avui un dels experiments polítics més interessants de tota Espanya: un centre esquerra radical-democràtic, capaç d'atraure a abstencionistes i a votants d'altres partits interessats en la renovació política. El seu repte serà evitar els personalismes i dotar-se d'un programa coherent i creïble, que vaja més enllà dels eslògans impresos en les samarretes de les diputades Oltra i Mollà. Compromís reviu l'esperit del vell republicanisme valencià i encarna aqueixa ‘zona de ruptura’ que el sociòleg electoral Jaime Miquel, també valencià, apunta com a novetat irreversible del moment espanyol. Un corrent molt heterogeni favorable a canvis radicals en el funcionament de la política –amb vots de diferent procedència- que afebleix al bipartidisme i pot acabar obligant al PP i al PSOE a un govern de gran coalició en 2015, Catalunya mitjançant. 

Un quadre complex, variat i difícil de predir en la seua evolució. Al meu entendre, a l'interior de la societat valenciana pot ser que es decidisca la sort política d'Espanya en els pròxims anys. Dic més: el resultat del cicle electoral a València pot ser que siga més important per al conjunt dels espanyols -a curt i mig termini-, que el que puga ocórrer en els pròxims dos anys a Catalunya. 

València, complexa i acomplexada, viva i menestral, mediterrània, republicanista, autònoma, provincialista, espavilada, escarmentada i impredictible, pot acabar decidint els futurs equilibris de fons. Atents, molt atents, a València.

Menys barroc i una mica més de gòtic. D'acord, però no oblidem que el Renaixement va arribar d'Itàlia a través de València. València és la ciutat més italiana de la península. Cal contemplar aqueixos extraordinaris àngels renaixentistes encarregats pel cardenal Rodrigo Borja (futur papa Alejandro VI) a Francesco Pagà i Paolo vaig donar Sant Leocadio, que un dia van aparèixer en la volta gòtica del presbiteri de la catedral, tapats per marbres i argenteries barroques. Bells després de la depuració. 
 
I diguem nosaltres, com el País Valencià pot ser bell després de la depuració i el trencament del bipartidisme a casa nostra. 
-

AVUI 23 d'ABRIL: Llevant Ensemble ofereix un concert dedicat a Vicent Andres Estellés avui, dia 23, a la Casa de la Cultura.



"Llevant Ensemble" ofereix el concert/recital "Els sons de les meravelles" AVUI dia 23 d'abril "Diada Internacional del Llibre" a les 20'00h. 


El concert ret homenatge al gran poeta Vicent Andrés Estellés. Poeta proper, poeta del poble, poeta culte, lasciu, quotidià, valencià. Amb els seus versos s'enrama la música amb eixa màgia que tan difícil ens és d'explicar. Què és allò que marida la paraula i la música? La concreció amb l'abstracció? Quin lligam oculte uneix un poema dedicat a Gandia amb una dansa romanesa? Filòsofs pitagòrics, racionalistes, hermenèutics, postmoderns, romàntics, mil·lenaris o actuals han cercat la resposta. Importa el per què, però ens encaterina el fet, la màgia, el fluir en el vent del temps, les paraules entremaliades amb harmonies. 


El concert es clourà un poema inèdit d'Estellés que porta per títol “País Valencià” 


Components:

Recitat: Ximo Vidal
Flauta: Tomàs Estornell
Oboè: Fermín Clemente
Clarinet: Sergi Perelló
Trompa: Josep Antoni Alberola 
Fagot: Rafa Grau

Programa

L'AMARGOR

Obertura Kurt Weill

Un entre tants
Kleine Kamermusik 4t mov. Paul Hindemith

És com un ball
Kleine Kamermusik 2n mov Paul Hindemith

Un entre tants
Kleine Kamermusik 4t mov. Paul Hindemith

No escric èglogues
Three Shantie 2n mov. Malcom Arnold

Spill o llibre de les dones
Homenatge al Nen 1r mov. Vicent Sempere

Cant de Vicent
Arraels-València Asins Arbó

Show
Trio Erwin Shulhoff


L'AMOR

Quintet 1r mov. Jacques Ibert

Sabia que vindries
Quintet 2n mov Jacques Ibert

Amor i amor quan plou i quan fa sol,
Danses romaneses “pe loc” Bela Bartok

Pare meu de dolor i alegria
Solo clarinet de Brundibar Hans Krasa

Queia tota la lluna
Vals Kurt Weill

M'aclame a tu
M'aclame a tu Ovidi Montllor


POBLE

Arrels-Astúries Asins Arbó

Però hi havia més dintre el cor de la música
Arrels-Catalunya Asins Arbó

Per un País no interromput de cobles
Lento Kurt Weill

De cavallers, d'enteixinats, de vidres,
Danses romaneses “Joc cu bata” Bela Bartok

Gandia, els horts a les nits d'estiu
Danses romaneses “Buciomeana” Bela Bartok

País Valencià (poema inèdit)
Final Kurt Weill

Homenatge al nen-danseta Vicent Sempere 
-

dimarts, 22 abril de 2014

ESCÁNDALO!!! ES UN ESCANDALO.... !!! Aerocas, l’empresa pública de l’aeroport sense avions de Castelló, s’ha gastat 16 milions dels quals 11 milions d’euros són en assessories quan tenia una plantilla cobrant 380.000 euros.

Una torre de control que no controla cap avió. S'hauria pogut usar per controlar el balafiament que ha tingut l'aeroport sense avions.

Per fi! Ha costat i molt. “Després d’una cursa llarguíssima de preguntes i repreguntes parlamentàries, Compromís ha pogut saber el cost dels contractes d’assessories externes pagats per Aerocas a l’aeroport de Castelló” ha informat la coalició. 

El conseller d’Economia ha respost les peticions fetes per escrit per Compromís sobre el muntant gastat per l’empresa pública “Aerocas” en assessories. Segons aquesta relació “ IV Ingenieros” s’hauria emborsat 11 milions d’euros en contractes externs, als quals cal afegir altres 90.000 euros a la consultora Mott McDonald. 

A més, l’empresa pública Aerocas es va gastar una mitjana de 380.000 euros a l’any en una plantilla interna de 7 persones composada per director, administratiu, dos auxiliars, un responsable de l’àrea econòmica financera, un enginyer aeronàutic, un responsable de l’àrea jurídica, o un ordenança. Encara així, els treballs d’enginyeria es veu que no els podia fer la persona contractada des del 2006, i s’ha de recórrer sempre a treballs externs. 

Compromís ha reiterat que aquestes dades “continuen sent escandaloses” ja que “no s’entén com s’estaven fent aquest contractes externs mentre l’empresa tenia una plantilla de treballadors molt ben remunerats” en teoria contractats per fer faenes d’aquest tipus.

Dels 7 treballadors en plantilla destaquen familiars directes d’alts càrrecs del PP. 

Aquesta és la relació facilitada al grup Compromís: 

Capital i gestió assessorament financer 2008/13:    254.737,37 €
Deloitte ass. Inici activitat aeroport 2008/-2013:    2.123.228,12 €
Deloitte estudis operacionals 2012:   130.000,00 €
J&A Garrigues Ass. Jurídic i tributari 2004-2013:    208.549,40 €
J&A Garrigues ass jurídic construcció aeroport 2004-2013 1.492.882,43 €
Urios Pardo (Landstudio) pla seguiment esparver cendrós 2005-2009:   162.203,00 €
SPIM desenvolupament pla de negoci 2008:   195.000,00 €
IV Ingenieros Consultores assistència tècnica i direcció obra 2004-2013:   10.655.322,30 €
IV Ingenieros Consultores tramitació aigües pluvials i residuals 2009:   67.000,00 €
IV Ingenieros Consultores Projecte abastiment aigua aeroport 153.000,00 €
Babiloni Berenguer Antonio assistència matèria pressupostària 2004-2013: 150.658,19 €
AME Auditoria programa vigilància ambiental 2005-2006:  567.263,00 €
Pasiphae elaboració informe 2013:  17.800,00 €
UJI Assessorament climatologia 2004-2011:  168.000,00 € 

Total 16.345.643,81 d’euros, un escàndol
És un escàndol. I després que vinga el director de campanya electoral del PP i que acuse a Compromís i EU de ser “antisistema” per denunciar aquests balafiament.

Morera (Compromís) a Font de Mora (PP): “El sistema del PP és el de la corrupció. El sistema del PP és el d’un partit vell, incapaç de fer front al problema de la desocupació’




El portaveu de Compromís en les Corts Valencianes, Enric Morera, considera que la ubicació de partits polítics que ha fet el director de campanya del PP, Alejandro Font de Mora, “és bastant realista perquè nosaltres, certament, no som del sistema del PP, que és el sistema de les caixes B, dels tresorers empresonats, dels imputats per corrupció i és el sistema de les retallades brutals i antisocials”.

Segons Morera “el sistema del PP és el d’un partit vell, incapaç de fer front al problema de la desocupació i que genera moltíssima pobresa a les famílies. És el model on viuen bé els poderosos i on es rescaten els bancs i no les persones. És un model caduc i acorralat per la justícia, que fuig de la transparència i del debat parlamentari i, evidentment, nosaltres no formem part d’eixe model que ens ha dut a la ruïna a tota la societat i que ha enfonsat el sistema productiu valencià”. 

Que el PP està nerviós es clar i notori. Que totes les enquestes diuen que van a perdre la Generalitat, és per ara clar i notori, i que el PP prefereix una alternança PPSOE, això també és clar i notori. 

Potser per això a partir d’ara ens hauren d’anar acostumant a llegir o escoltar destrellats com els que ha dit el director de campanya del PP, Font de Mora, que si no te prou en preocupar-se dels seus, ara vol arreglar la casa dels altres, i ha qualificat els partits Compromís i EU com “antisistema dins del sistema” i que “estaven dins del sistema per a destruir-lo”. 

Segons Font de Mora quan la crisi es vaja resolent la confiança dels ciutadans en les institucions es restaurarà i “aquests grups antisistema s’aniran desinflant perquè no tenen futur i no responen a un interès majoritari”. 
-


La depuració de València: A València, el barroc cedeix espai al gòtic, dins dels desitjos de canvi i de canvi de rumb. Potser siga a València on es decidisca el futur polític d'Espanya. CAPITOL I: Els antecedents i el govern del PP



La Geperudeta ha estat sotmesa a un meticulós treball de restauració i despullada de les vestimentes i ornaments acumulats en els últims segles. Emergeix l'original gòtic i retrocedeix l'ornamentació barroca, sense desaparèixer del tot. Una mica més gòtica, una mica menys barroca, la Geperudeta expressa un nova relació de forces entre els corrents estètics, artístiques i religioses que van fer de València una de les ciutats més importants del Mediterrani peninsular.

Ara es restaura la façana de la catedral per a revaloritzar l'arquitectura gòtica del temple. L'arquebisbe Osoro, càntabre, ha captat bé el moment valencià i sembla haver definit un programa-marque per al futur. Revaloració de la València gòtica, una mica més de senzillesa i menys artificis, més austeritat i un cert control de la fantasia. Heus ací les bases d'un vertader programa polític. Una mica més de gòtic, una mica menys de barroc. Retorn, no se sap si temporal o definitiu, a una València una mica més austera. Depuració.

El partit governant, el PP, ha estat el gran protagonista amb moments de màxima acceleració entre 1994 i 2006. Dotze a anys a tota velocitat, que segurament van començar el dia en què va aparèixer la següent pintada en un mur de la ciutat: “Barcelona, els Jocs Olímpics;  Sevilla, la Expo;  Madrid, capital cultural… i nosaltres, què?”

El Partit Socialista, dominant en la transició llevantina i després de la unió amb el PSPV va arribar a ser l'organització socialista més potent d'Espanya però no va respondre a la pregunta sumit en les lluites internes sense imaginar que un ambiciós polític, nascut a Cartagena i alcalde de Benidorm després d'una sospitosa moció de censura, poguera derrotar-li en només quatre anys. Quatre anys. Eduardo Zaplana-Hernández Soro (Cartagena, 1956) ho va aconseguir. En 1991 conquistava Benidorm i en 1995 ja presidia la Generalitat. I com aliat un home que coneixia molt bé l'estructura interna del PSOE, després de participar en el seu desplegament. Rafael Blasco Castany (Alzira, 1945) coneixia molt bé els punts forts i les febleses de l'esquerra valenciana. Conseller de la Presidència sota les ordres de Joan Lerma. Fins que tots dos van topar. Zaplana, que necessitava un bon explorador, li va captar. Es va convertir en el principal cartògraf de la “‘operació Levante”.

En què consistia? En resum: donar satisfacció als desitjos de prosperitat d'unes classes mitjanes que creien quedar al marge de l'espectacular Espanya del 92. Coronar València amb la diadema de les plusvàlues immobiliàries i la internacionalització de l'oferta turística. Menys horta, més hotels. Menys tarongers, més camps de golf. I un lema en la diadema: “Nosaltres no anem a ser menys”.

Aznar ho explica en el seu segon llibre de memòries: ""València tenia per a nosaltres un significat especial. Canviar el signe polític del Llevant espanyol representava per al centre-dreta un gran repte i aconseguir-ho va ser una operació històrica que suposava un valuós factor d'equilibri general a Espanya. El vincle entre Madrid i València generaria per raons de proximitat unes sinergies molt importants a la Comunitat Valenciana, que contribuirien a enfortir en aquesta una posició pròpia, enfront de l'assetjament de l'expansionisme nacionalista radical de Catalunya i al propi nacionalisme dins de València" ('El compromís del poder', págs. 154 i 155). Llegides aquestes línies s'entén perfectament l'oposició frontal del Govern Aznar al corredor ferroviari mediterrani.

L'Eix de la Prosperitat, ho cridaven. Enrobustir l'eix Madrid-València, en detriment de la relació amb Barcelona, pera evitar la configuració d'un espai polític i econòmic mediterrani amb les quatre barres de l'antiga Corona d'Aragó. I va comptar amb l'aliança en els anys vuitanta de Consol Regna, factotum de les Províncies. I d'Alfonso Guerra (PSOE) i Fernando Abril Martorell (UCD) que es van encarregar en els primers anys de la transició: la Constitució prohibeix la federació d'autonomies –excepte en el cas del País Basc i Navarra, previ referèndum- i la llei electoral valenciana va ser la primera a incloure un llindar del 5% per a accedir a les Corts Valencianes. El Bloc Nacionalista Valencià va tardar temps a poder traspassar aqueix llindar.

Contra Catalunya ha sigut una bona excusa i més per a enfortir Madrid com a capital radial d'Espanya. El diari ABC ho va resumir molt bé amb la inauguració de l'AVE Madrid-València en una sola paraula: Madriterráneo. Els afeccionats al futbol que han viatjat a València per a la final de la Copa del Rei hauran pogut comprovar la més perfecta plasmació del programa d’Aznar. L'AVE tarda 1 hora i 38 minuts a cobrir els 391 quilòmetres de traçat ferroviari entre Madrid i València. L'Euromed tarda 3 hores i 10 minuts en el trajecte de 350 quilòmetres entre Barcelona i València. I si per carretera de peatge entre Barcelona i València: 41 euros. Peatges entre Madrid i València: 0 euros. Aqueix era el pla. I aqueix pla s'ha dut a terme.

Madriterráneo va eixir propulsat. Un sòlid bloc de poder amb dues turbines a tota velocitat: l'expansió immobiliària i el turisme. Majoria absoluta en les Corts, les alcaldies de les principals ciutats i el control capil·lar d'un gran nombre d'associacions cíviques, sense descurar les entitats falleres –fonamentals en la societat valenciana- i el Club de Futbol València, notícia aquestes ultimes setmanes per un esdeveniment veritablement escabrós que il·lustra perfectament el final d'una època (l'ex president del club, tramant el segrest del president actual, per a saldar deutes pendents). Força institucional, suport social i una Radio Televisió Autonòmica absolutament controlada des del vèrtex. Una hegemonia quasi perfecta. 

No obstant açò, no hi ha hegemonia que cent anys vaig durar. En 2007, la turbina econòmica espanyola va gripar, amb efectes devastadors en tota l'àrea mediterrània. El xoc econòmic va deslligar a València una fenomenal crisi del model polític. A València l'enfonsament de la presidència de Francisco Camps va ser estrepitós i va convertir les corrupteles valencianes en símbol general. L'enfonsament de tota estructura barroca sempre té espectacularitat. El catàleg d'excessos valencians resultava molt visible i prompte va ser elevat a la categoria de boc expiatori. València ha estat hàbilment escollida com a boc expiatori. Ha estat el parallamps del cas Gürtel.

Aquest article (i el que seguirà) és una adaptació (per massa extens) d'un original de Enric Juliana publicat a "La Vanguardia".
-